La seva mirada, a simple vista innòcua, l’absorbia i l’emmirallava de manera violenta, gairebé cegadora. S’afanyava doncs, a escoltar les seves paraules, a entendre-la, saber què deia, sense ni tan sols intentar advertir aquella font lumínica que l’atordia. Els mots, a diferència de la seva mirada, eren sòrdids, foscos, no els va saber entendre. Es va rendir.
Ara només recorda aquella llum que el va vèncer, i s’aixeca, amb gest estrany, i veu que la seva pròpia por torna a emmirallar-lo.
Potser entén que per a saber què pensa realment una dona, cal mirar-la atentament, observar-la amb perseverança, de manera vehement, i no escoltar-la amb delicadesa.
Les seves paraules sovint diuen el contrari que la seva mirada.
Carles dixit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada