Trump i la relació entre periodisme i poder polític
El canvi de paradigma comunicatiu fa que actualment els mitjans tradicionals segueixin buscant noves formes de producció i difusió de la informació per seguir sent rendibles econòmicament. Des de les darreries del segle XX, amb l’arribada d’Internet i les xarxes socials, ens trobem en una crisi que afecta de ple el negoci periodístic i la indústria dels mitjans. Tal com explica el periodista Jeff Jarvis en el llibre “Y Google, ¿cómo lo haría?”, el fet de posseir els mitjans de producció i distribució en massa ja no suposa un avantatge competitiu, sinó més aviat “una càrrega econòmica insuportable”. Podem afirmar per tant, que les noves maneres de produir i fer arribar la informació al segle XXI segueixen actualment afeblint l’anomenat quart poder, que sembla perdre influència mentre lluita per seguir captant l’atenció de la gent i per seguir creant l’agenda de notícies i influint l’opinió pública dins el món actual de la comunicació global.
Segons afirmen els professors Marta Franco i Miquel Pellicer a “Optimismo para periodistas. Claves para entender los nuevos medios de comunicación en la era digital“, tot i que augmenta el consum de mitjans digitals, aquests encara no són suficientment rendibles, perquè, tot i sumar audiències més globals, el benefici és encara menor”. Com no pot ser d’altra manera, aquesta manca de benefici econòmic afecta les condicions de treball dels periodistes i, de retruc, la qualitat del treball que fan. Nick Davies, al seu llibre “Flat Earth” (2019), identifica una de les conseqüències pràctiques i palpables del procés de decadència de la premsa tradicional descrit per Franco i Pellicer: el churnalism o “periodisme escombraria”. Davies defineix aquest tipus de periodisme com “el processament passiu de material que gairebé sempre és proveït per gent de fora de l’àmbit periodístic, particularment agències de comunicació i gabinets de relacions públiques. En aquestes circumstàncies, la fàbrica de notícies farà un producte efectiu i contrastat pels seus lectors, espectadors i oients només si aquests proveïdors externs els envien una visió efectiva i contrastada del món. Ho fan?”.
La situació descrita cruament per Nick Davies sobre l’actual decadència de l’activitat i el treball periodístic obre el debat sobre la influència de l’anomenada comunicació corporativa i les grans agències de comunicació sobre els professionals del periodisme i els mitjans de comunicació. Quan parlem de comunicació corporativa, parlem d’interessos particulars, que normalment seran econòmics o polítics i condicionaran el fet informatiu i l’acció periodística en sí mateixa. Això s’aplica, per extensió, també als gabinets de comunicació i equips de premsa dels governs, que donen forma a comunicats, notes de premsa, campanyes, que després seran reproduïdes als mitjans. Tal com indica Davies (2019), donaran lloc a notícies que aniran responent a la necessitat d’informació dels ciutadans i conformant l’opinió pública del país. Davies va més enllà: “Això és el cor del periodisme modern, el reembalatge ràpid d’històries no contrastades de material de segona mà, la majoria del qual està dissenyat per servir els interessos comercials o polítics d’aquells que els produeixen.”
L'Associació de Premsa de Madrid, en el seu Informe anual de la profesión periodística 2018, ens mostra un sector clarament precaritzat: “La crisi econòmica va fer retallar molta plantilla de les redaccions d’arreu del món.” I identifica també una tipologia força diversa de professionals que actualment fan treball periodístic: “els treballadors en actiu representen el 63 % del total, repartits entre els treballadors en periodisme i en comunicació empresarial i institucional, siguin contractats per mitjans i empreses o treballadors autònoms. La resta està conformada per professionals que han perdut la feina, a més de joves que encara es troben a les primeres fases de la vida laboral, així com docents especialitzats en periodisme o treballadors prejubilats i jubilats.”
La pròpia presidenta de l’Associació de Premsa de Madrid, Victoria Prego, en el pròleg de l’informe, assegura: “El panorama es bastante mejor en el terreno de quienes se dedican a la comunicación institucional o empresarial porque, para empezar, en este sector hay más mujeres que hombres ocupando puestos directivos, y aquí no es tan rotunda la exigencia de titulación periodística para ocupar un puesto de trabajo”. Veiem per tant una fragmentació de la professió periodística, en què part dels professionals que s’hi dediquen no han estat formats com a periodistes i que ocupen llocs de treball en l'àmbit de la comunicació corporativa, que, al cap i a la fi, representa una institució o organització i, si cal, farà lobbisme per defensar els seus interessos. Prego fa la següent reflexió a la part final del seu pròleg: “...hay otros aspectos relacionados con el puro ejercicio de la profesión, que son los relacionados con la falta de independencia en muchos casos personal y en la mayoría de los casos empresarial.”
Segons Lily O’Gorden en un article en línia publicat el 2018 (“The Difference Between Journalism and PR”), aquests són, entre d’altres, alguns dels objectius que diferencien el periodisme de la comunicació corporativa:”...proveir d’informació valuosa els ciutadans per prendre bones decisions informades, crear un públic informat i controlar el poder del govern i proporcionar que la informació flueixi de manera oberta…”. Ara bé, com pot una professió periodística en decadència complir aquests objectius i entomar el repte d’informar amb neutralitat i independència alhora que controla els governs i crea un públic informat? Malauradament, veiem una professió afeblida, fragmentada i amb molts professionals no formats en periodisme que ocupen llocs de responsabilitat dins una comunicació institucional que marca l’agenda dels mitjans de massa. Malgrat això, pot haver-hi certs elements que ens aportin optimisme, perquè, tal com indica Xavi Casinos al seu article a elPeriódico, part de la culpa de que això passi, la tenen els propis periodistes, per tant, la llavor del canvi és a les nostres pròpies mans. Així ho expressa Casinos: “(los periodistas) hemos dejado que se fueran perdiendo algunas de las esencias y ahora impera explicar lo que se dice en lugar de lo que pasa y trasladar a nuestros medios la información que sale de los gabinetes de comunicación.”
Un exemple diàfan de les tensions en la relació entre el mitjans informatius i el poder polític i econòmic el podem trobar actualment als Estats Units. Ja vam veure, al seu primer mandat, com Donald Trump, de tarannà clarament reaccionari, s’enfrontava i intentava desacreditar mitjans no afins. Fins i tot es va poder constatar com el líder americà va arribar al poder difonent notícies falses i desacreditant rivals polítics, personatges públics, institucions i mitjans de premsa concrets, tal com indica Elle Hunt (2018). Entre d’altres, Trump va difondre que el bilionari George Soros havia finançat protestes contra els republicans o que els senador demòcrates volien imposar la sharia a Florida. Segons Hunt, BuzzFeed, el mitjà digital especialitzat en rastrejar la propagació de notícies virals, assegura que, durant els tres últims de campanya, aquestes notícies falses van tenir més difusió i influència en els votants que reportatges de mitjans tradicionals com el New York Times, el Washington Post o la CNN.
En el seu segon mandat, ja amb una majoria que permet a Trump tenir un control total del Senat i promulgar ordres executives sense consulta prèvia, les previsions són del tot catastrofistes. Les conseqüències podrien ser nefastes per als mitjans tradicionals independents i es pot posar en entredit la llibertat de premsa i d’expressió al país. Així ho relata Juan Antonio Giner a La Vanguardia, a l’article “El començament d'una nova 'caça de bruixes'”. En tan sols uns mesos, el nou president ha iniciat una purga contra aquells mitjans que considera el van criticar o van donar suport als demòcrates. Nous mitjans de dubtosa credibilitat s’han estès pel país i els nous càrrecs de l’administració Trump comencen a fer efectiva la seva agenda de destrucció dels mitjans: “A la sala de premsa del Pentàgon, l'antic comentarista de Fox News, ara secretari de Defensa dels Estats Units [...] ha expulsat quatre grans mitjans independents (The New York Times, NBC, Politico i National Public Radio), els despatxos dels quals han estat ocupats per mitjans populistes (Breitbart News, America News Network, The New York Post i HuffPost).” Segons Giner, “els advocats de Trump també han interposat demandes bilionàries davant mitjans com la CBS, acusada d'afavorir Kamala Harris durant una entrevista a 60 minutes, probablement el programa més famós i respectat de la televisió nord-americana.”
Tal com titula Giner, sembla que s’apropa una nova caça de bruixes: l’acció política i econòmica directa i inequívoca contra certs mitjans tradicionals i la sobtada aparició de nous mitjans afins al govern sembla un míssil a la línia de flotació de la neutralitat i la independència periodística. Veurem si, tal com explica Casinos, podem seguir sent optimistes tot i que la foscor s’apropa, ja que “Per fortuna, el periodisme, entès com la crònica d’allò que succeeix, sempre troba la manera d’expressar-se quan se li tanquen les que li són tradicionals”.
Carles R., març 2025
BIBLIOGRAFIA
Asociación de la Prensa de Madrid (2018). Informe anual de la profesión periodística 2018, pàg. 7. [article en línia]. Asociación de la Prensa de Madrid. [Data de consulta: 16 de març de 2025].
Casinos, X. (2012). “Que no, que sin periodismo no hay democracia”. [article en línia]. elperiodico.com. [Data de consulta: 16 de març de 2025]
Davies, N. (2019). Flat Earth News. Vintage.
Franco, M.; Pellicer, M. (2014). Optimismo para periodistas. Claves para entender los nuevos medios de comunicación en la era digital. Barcelona: Editorial UOC.
Giner, J.A. (2025). “El començament d'una nova 'caça de bruixes'” [article en línia]. www.lavanguardia.com. [Data de consulta: 18 de març de 2025]
Hunt, E. (2016, 18 de desembre). «What is fake news? How to spot it and what you can do to stop it». [article en línia]. The Guardian. [Data de consulta: 13 de març de 2025]
Jarvis, J. (2010). Y Google, ¿cómo lo haría? Gestión 2000.
O’Gorden, L. (2018, novembre). «The Difference Between Journalism and PR» [article en línia]. Miami University. [Data de consulta: 16 de març de 2025].
