Entrevista a Mireia Rourera, periodista del diari El Punt-Avui des del 1992.
“Un periodista ha d’anar als llocs i explicar què hi passa. Picar teletips no és fer periodisme”.
Mireia Rourera volia “viatjar pel món”. El pas per la redacció de l’Avui li va donar un bagatge de vida que “no canvia per res”. Primer, al suplement i després, a successos i tribunals. Amb la maternitat, les jornades maratonianes als jutjats donen pas a altres temes: es va especialitzar en religions. Directora i presentadora del programa Religions a El Punt TV durant 4 anys, ara escriu sobre gastronomia, moda, turisme i comerç. Tot i no haver estat corresponsal internacional, ha “pogut voltar molt per Barcelona” i això l’ha fet ser la persona i periodista que és avui.
- Per què vas estudiar periodisme? Vas valorar altres opcions o ja era una vocació que tenies feia temps?
M’agradava periodisme i antropologia. Tenia aquesta idea romàntica de viatjar pel món, d’anar als llocs i explicar les coses que hi veia.
- Què t’ha aportat com a persona la professió de periodista?
Quan vaig entrar a treballar a l’Avui, de seguida em va agradar moltíssim, però vaig veure que viatjar pel món no és possible si no fas reportatges per a la televisió o ets corresponsal a l’estranger. La majoria de professionals treballem en una redacció. Tot i això, he pogut voltar molt per Barcelona i això m’ha donat una experiència vital que no canvio per res.
- Quins rols has desenvolupat a la redacció? Quin t’ha semblat més interessat?
Vaig començar a suplements, fent reportatges de tot tipus. Després a successos i tribunals. Havia d’anar a la policia i assistir a judicis cada dia. Quan vaig tenir la meva filla, vaig començar amb temes de religió: anar a conferències, entrevistar líders religiosos. Tant podia entrevistar un catòlic, com un sikh o un musulmà. Vaig conèixer gent molt culta i interessant. Ara, amb la reducció de personal, he hagut d’anar cobrint més seccions: turisme, comerç, moda i gastronomia.
- Amb quin gènere periodístic et sents més còmoda? N’hi ha algun que no hagis desenvolupat gaire que t’agradaria provar?
He estat durant 20 anys fent una entrevista sobre religió cada setmana. També m’agrada el reportatge. Últimament estic fent bastantes cròniques. Em sembla interessant, perquè té una vessant creativa. Fa poc, per exemple, vaig ser a la inauguració del nou restaurant dels germans Torres al port de Badalona. Vaig fer-ne una crònica, parlant una bona estona del lloc, del menjar i del que hi vaig veure. La vaig titular: “Salpa el vaixell dels germans Torres…”. El fet d’anar a un lloc i explicar què hi passa, què hi veus, em sembla el més interessant de la meva feina.
- Quina és l’entrevista més interessant que has fet?
En el tema de les religions, gairebé totes són molt interessants. He fet tantes entrevistes que no t’ho sabria dir. Els últims anys les he anat guardant a casa. Em va bé quan escric algun article per recordar algun comentari que pot tenir relació amb allò que escric. Per un periodista és molt important tenir background i poder contextualitzar, saber de què estàs parlant.
- I la més difícil?
Recordo la d’en Pere Lluís Font. No va ser una entrevista difícil, però em va corregir tant les respostes com les preguntes. No m’havia passat mai res semblant. Finalment el meu director va decidir publicar-la, però no la vaig signar. En recordo també una de molt complicada, la del Bisbe de Solsona. Es va mostrar molt antipàtic, com si estigués enfadat. Es poden tenir grans diferències ideològiques i que el tracte sigui del tot cordial. En aquest cas, em va costar molt mantenir l’objectivitat.
- Com s’estructura la redacció de El Punt AVUI? Quantes seccions hi ha al diari?
El Punt-AVUI actualment no té una redacció física. Una redacció tradicional té una estructura piramidal: director, subdirectors, caps de secció i redactors a les diferents seccions: societat, política, internacional, economia, cultura, esports, compaginació, fotografia, tancament, administració, publicitat, correctors, editors, cartellera, televisió, necrològiques, etc. Als mitjans petits no hi ha tants especialistes com als mitjans grans. Jo ara faig gastronomia, d’entre moltes altres coses. En canvi, a La Vanguardia, per exemple, hi ha un especialista a gastronomia que només fa vins.
- Com es selecciona la informació i les notícies que s’explicaran a cada secció?
Cada redactor té la seva agenda i uns temes a cobrir. I ja té uns canals de comunicació establerts amb institucions, gabinets de premsa, etc. Si jo m’encarrego de comerç, les entitats de comerç ja ho saben i em fan arribar les informacions. Jo analitzo i selecciono què m’interessa i ho passo al cap de secció, que finalment decideix. Si cal, ell ho consulta amb el subdirector. També pot passar que el cap de secció em faci encàrrecs concrets per cobrir certes informacions i complementar el que fan altres companys sobre un tema.
- Com es prioritzen els temes del dia? Qui estableix els criteris de publicació?
Tothom té els seus temes i els explica als seus caps. Alhora aquests caps ho porten als seus subdirectors. També hi ha una reunió de portada, on s’acaba de decidir tot. De vegades hi ha temes concrets del dia que poden fer canviar certs continguts o gran part del diari (una catàstrofe com la Dana a València o la mort d’un personatge molt important).
- A banda dels temes que es tractaran, qui decideix com s’enfocaran?
Els redactors som força autònoms a l’hora de proposar continguts i desenvolupar-los, però el nostre diari tracta bàsicament temes de país, amb reportatges i entrevistes. I sobre Espanya en parlem només si afecta Catalunya. Els mitjans petits sovint hem de fer servir teletips per donar certes informacions i això ens limita, també en l’enfocament. Per exemple, si en comptes de publicar una nota de premsa del govern, puc anar a la roda de premsa, doncs això suposa un valor afegit a la meva tasca com a professional.
- Amb l’arribada d’Internet i les xarxes socials, com ha canviat la producció de notícies?
Ara hi ha la necessitat de treure-ho tot a la web. I jo no hi estic d’acord. Però com rebem contínuament teletips de qualsevol informació, doncs sembla que si la competència ho publica i nosaltres no, perdem aquesta cursa per la immediatesa informativa. Però s’ha de seleccionar què es publica i què no; contrastar i verificar. Com ja t’he comentat, un periodista ha d’anar als llocs i explicar què hi passa. Picar teletips no és fer periodisme.
- Com afecta el periodisme la difusió de notícies falses?
Aquest és un gran problema. Avui en dia la gent només s’informa a través de les xarxes socials. I la majoria de les informacions que s’hi publiquen són falses. Quan jo vaig a un lloc sé el que hi veig i ho explico. I tinc una credibilitat, garantida per la meva professionalitat com a periodista i pel meu mitjà. En canvi, un tiktoker que fa una publicació sobre qualsevol tema, no ha de respondre ni passar cap mena de filtre, ja que no representa un mitjà de comunicació. Tot i això, el meu article, contrastat i verificat, tindrà molta menys audiència i repercussió que la publicació del tiktoker. A les xarxes qualsevol pot dir el que vulgui sobre qualsevol tema. Per tant, prima la desinformació.
- Quin creus que és el moment actual del periodisme?
Som en un moment de crisi molt important a nivell global, en què hem de reivindicar més que mai el quart poder, el bon periodisme. Qualsevol grupuscle amb cert poder pot influir i manipular fàcilment les noves generacions. Em preocupa especialment l’ús que l’extrema dreta fa de les xarxes. Crec que els governs haurien d’intentar regular el tema de la desinformació i la manipulació. Hi ha una manca flagrant de cultura democràtica i del pluralisme real. Si els mitjans de comunicació es continuen afeblint, estic segura que anem de dret cap a una dictadura militar. El jovent queda mancat de perspectiva, en mans de discursos populistes que només busquen intoxicar i que els arriben molt fàcilment, amb un llenguatge molt planer.
- Creus que la versió impresa del diari encara és viable?
Doncs no ho sé, suposo que els mitjans escrits ens hem de centrar en la reflexió, l’opinió dels experts, els reportatges de fons i les entrevistes. Coses que potser no trobem en la immediatesa de les xarxes socials. Però crec que és una llàstima, perquè també és un tema cultural. Abans, gairebé qualsevol família tenia un diari a casa. Ara, els joves ja no veuen els pares llegint el diari, sinó amb el mòbil. I això fomenta la manca de cultura democràtica i fins i tot l’aïllament i la deshumanització. En tenim un bon exemple amb la nova sèrie de Netflix: Adolescence. Cal garantir la pervivència dels mitjans de comunicació que contrasten les informacions, de qualsevol línia ideològica.
- Quin consell donaries a algú que es vulgui dedicar al món del periodisme?
Doncs que sàpiga que és una feina molt dura, que ha de ser vocacional. Però que alhora és molt gratificant. Jo m’ho he passat d’allò més bé. He anat a molts llocs i he entrevistat tot tipus de gent. Ho recomano totalment.
Tiana, 10 d’abril de 2025
Carles R.
